Petras Albas (Pedralbes): l'èxtasi de la reina Elisenda

Font de l'Àngel situada al jardí del claustre.

El regne dels cels també va ser objecte de desig reial. Si no que li preguntin a la reina Elisenda de Montcada i Pinós, quarta dona de Jaume II. Procedent d'un dels llinatges catalans més poderosos, no va defugir dels assumptes d'Estat, però el fervor religiós va marcar els seus designis.

Així, el 1327 va fundar el monestir de Petras Albas (Pedralbes), nom que respon al color de la pedra amb la que es va construir aquest edifici. Aquell mateix any el rei morí i Elisenda es va traslladar al palauet que havia fet construir al costat del monestir . Des d'aquesta humil construcció, la reina tenia la intimitat necessària per seguir tractant els afers de la Corona, però a la vegada, podia participar dels actes religiosos que diàriament duien a terme les germanes clarisses.


De fet, l'època de major esplendor del monestir coincideix amb la presència de la reina. Així, al 1346 va encarregar a Ferrer Bassa, un dels pintors més reputats de l'època, els murals de la capella de Sant Miquel per "dos-cents cinquanta sous". Sens dubte la seva fama era ben merescuda ja que els resultats són esplèndids.

Els excelsos vestits de la Verge Maria coronada i de Santa Isabel, la mirada suggerent de Santa Bàrbara ¡que Déu em perdoni per aquesta blasfèmia!, l'esplèndida túnica de Sant Miquel que ja voldria per mi ¡perdoneu Senyor la meva cobdícia! (avui em vaig de cap al confessionari), el gest d'espant de la Verge Maria davant l'àngel de l'Anunciació...

Santa Bàrbara.

Però el monestir acull encara més joies. A la secció 'Els tresors del monestir' podem trobar diferents peces que ens deixaran bocabadats, com un relleu cinegètic del segle XV o un cofre conegut com la 'caixa de la reina' perquè la tradició sosté que era el bagul de la mateixa Elisenda de Montcada. El cert és que aquesta peça data dels temps d'aquesta gran dama.

Sepulcre de la reina Elisenda a l'església.

Però, com és lògic en un Monestir, els tresors no son només tangibles. Així, és certament relaxant caminar pel claustre gòtic més gran d'Europa, on les columnes s'adrecen vers el punt de fuga. Entre les nostres passes trobarem els escuts dels més importants casals nobles de Catalunya, com els Cardona o els Pinós. De fet, la major part de les abadesses procedien d'aquestes famílies. I com no podia ser d'un altra manera, l'escut d'Elisenda de Montcada i de la Corona d'Aragó són omnipresents.

No hem de marxar sense veure el doble sepulcre de la reina. A la banda del monestir, la dama es presenta vestida de penitent i envoltada de senzillesa i blancor, com a símbol de puresa. Just a la paret del darrera que dóna a l'Església, el mausoleu està revestit dels honors reials, amb la corona i un coixí amb el motiu del seu escut. Una clara metàfora de les dues grans vessants d'aquesta dona: l'estadista i la religiosa.

Si la nostra donzella aixequés el cap, respiraria tranquil.la al veure que set segles després al seu monestir hi brollen encara la pau i la calma, aliè al tràfec de la gran urbs. No li vindria de gust veure com ha canviat la ciutat, es quedaria allà mateix, escoltant la remor de les seves passes a través dels passadissos del claustre.

Petras Albas (Pedralbes): el éxtasis de la reina Elisenda

Santa Isabel. 

El reino de los cielos también fue objeto de deseo real. Si no que se lo pregunten a la reina Elisenda de Montcada i Pinós, cuarta mujer de Jaime II. Procedente de uno de los linajes catalanes más poderosos, no rehuyó de los asuntos de Estado, pero el fervor religioso marcó sus designios.

Así, en 1327 fundó el monasterio de Petras Albas (Pedralbes), nombre que responde al color de la piedra con la que se construyó este edificio. Aquel mismo año el rey murió y Elisenda se trasladó al palacete que había hecho construir justo al lado del monasterio. En esta humilde construcción, la reina tenía la intimidad necesaria para seguir tratando los asuntos de la Corona, pero a la vez podía participar de los actos religiosos que diariamente llevaban a cabo las hermanas Clarisas.

De hecho, la época de mayor esplendor del monasterio coincide

San Miguel.

con la presencia de la reina. Así, en 1346 encargó a Ferrer Bassa, uno de los pintores más reputados de la época, los murales de la capilla de San Miguel por "doscientos cincuenta sueldos". Sin duda, su fama era bien merecida pues los resultados son espléndidos. 

Los excelsos vestidos de la Virgen María coronada y de Santa Isabel, la mirada sugerente de Santa Bárbara ¡que Dios me perdone por esta blasfemia!, la espléndida túnica de San Miguel que ya querría para mí ¡perdona Señor mi codicia! (hoy me voy de cabeza al confesionario), el susto de la virgen María al ver el ángel de la Anunciación...

Pero hay más. En la sección 'Los tesoros del monasterio' podemos encontrar diferentes piezas que nos dejarán boquiabiertos, como un relieve cinegético del siglo XV o un cofre conocido como la 'caja de la reina' porque la tradición sostiene que era el baúl de la misma Elisenda de Montcada. Lo cierto es que dicha pieza data de los tiempos de esta gran dama.

Caja de la reina.

Escudos de la Corona de Aragón y
de los Montcada.

Escudo de los Cardona y los Pinós.

Pero, como es lógico en un Monasterio, los tesoros no son sólo tangibles. Así, es ciertamente relajante caminar por el claustro gótico más grande de Europa, donde las columnas tienden al punto de fuga. Entre nuestros pasos encontraremos los escudos de los más importantes casales nobles de Cataluña, como los Cardona o los Pinós. De hecho, la mayor parte de abadesas procedían de estas familias. Y como no podía ser de un otra manera, el escudo de Elisenda de Montcada y de la Corona de Aragón son omnipresentes.

Sepulcro de la Reina
Elisenda en el interior
del monasterio.

No debemos marcharnos sin ver el doble sepulcro de la reina. En la pared que da al monasterio, la dama se presenta vestida de penitente y rodeada de sencillez y blancura, símbolo de pureza. Justo en la pared de enfrente que da a la Iglesia, el mausoleo está revestido de los honores reales, con la corona y una almohada con el motivo de su escudo. Una clara metáfora de las dos grandes facetas de esta mujer: la estadista y la religiosa.

Si nuestra doncella levantara la cabeza, respiraría tranquila al ver que siete siglos después en su monasterio todavía brotan la paz y la calma, ajeno al trasiego de la gran urbe. No le apetecería ver cómo ha cambiado la ciudad, se quedaría allí mismo, escuchando el rumor de sus pasos a través del claustro.