Mostrando entradas con la etiqueta Aragó. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Aragó. Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de febrero de 2016

El castell de Sentmenat torna al segle XIII

Castell de Sentmenat
El passat 13 de febrer vaig tenir la sort de poder assistir a la recreació privada del Castell de Sentmenat, organitzada pels Templers del Comtat de Barcelona i l'Ordre de l'Espasa.

El castell em va donar bona impressió des del principi. La seva planta semicircular el fa molt atractiu a la vista. Però a més de la seva elegància, es tracta d'una fortificació molt funcional. De fet, va ser emprada des del segle XI fins el XVIII, així que no es pot demanar més. Bé, podríem dir que fins el segle XXI, ja que, com explicaré, també ens va oferir la seva protecció.

La nova eina d'en Miquel
A l'esplanada a peus del castell vam muntar la paradeta la gent d'Arnau Mir de Tost i les Dames de Salern. A la taula no faltava res: menjar en abundància, els licors excels del Xavi l'Alquimista, els embotits suprems de l'Albert i diferents tipus d'estris.

El Miquel ens va ensenyar noves eines, com una mena d'aixada corba per treballar la fusta o pedres de sílex per fer foc. I allà que es va posar a tallar un tronc per a fer una mena de bol. ¡És un manetes medieval!

Jo portava el meu petit escriptorium, precisament obra d'en Miquel. Vaig continuar el meu manuscrit d'una pàgina de la Bíblia de Sant Pere de Rodes del segle XI. ¡Vull el llibre per les quatre de la tarda! em deien de conya.

Al aixecar-se el vent vam haver d'anar dintre del castell a fer el dinar. Un gran forat al terra semblava fet expressament per fer unes bones brases. I és que estàvem cuinant precisament a les antigues cuines del castell. Era una escena certament enigmàtica. Les ombres crepitaven i semblaven ànimes que creixien a les parets.

Dames de Salern i Arnau Mir de Tost
Després d'un bon àpat i de petar la xerrada a la sobretaula -d'aquelles sobretaules que es gaudeixen perquè no hi ha presa de res-, a la tarda vaig animar-me a participar en un entrenament de les milícies de la Corona d'Aragó del segle XIII, organitzat pel grup Aliger Ferrum. Algunes de les cervelleres que duien estaven inspirades en les pintures murals del Saló del Tinell de Barcelona. Quin goig que feien! Semblava que les pintures haguessin cobrat vida.

¡Vaig gaudir com un nen! Vam muntar dues línees de llancers. Els que estàvem a primera línea havíem de fer cops de llança ascendents i els de darrera, descendents. Aquests últims havien de fer passar la llança per l'espai deixat entre els dos peons de la línea davantera. Era un exercici que exigia molta precisió.


Milícies i cavaller instructor preparant-se per l'entrenament
A la primera línea vam practicar una altra posició: posar l'extrem de fusta de la llança al peu dret i aguantar la punta en posició ascendent. M'imagino que aquesta era la manera de plantar cara a una càrrega de cavalleria de l'enemic, després de llençar algun dard quan hi eren aprop just abans de preparar la llança. Els que sou experts en la matèria ja em direu si és correcte.


El cavaller instructor cridava a l'ordre quan hi veia alguna cop de llança una mica dèbil, reclamant cops més contundents. I compte qui volgués fer broma, que s'emprenyava com una mona!

Després l'entrenament es va anar complicant. Als moviments de les llances es va afegir la marxa de la formació. El soldat que estava a la dreta del tot marcava el ritme. Primer a pas ràpid, després a galop i després la càrrega final. Aragoooooooó!


El castillo de Sentmenat vuelve al siglo XIII

El pasado 13 de febrero tuve la suerte de poder asistir a la recreación privada del Castillo de Sentmenat, organizada por los Templarios del Condado de Barcelona y la Orden de la Espada.

El castillo me dio buena impresión desde el principio. Su planta semicircular lo hace muy atractivo a la vista. Pero además de su elegancia, se trata de una fortificación muy funcional. De hecho, fue empleada desde el siglo XI hasta el XVIII, así que no se puede pedir más. Bueno, podríamos decir que hasta el siglo XXI, ya que, como explicaré, también nos ofreció su protección.

En la explanada a los pies del castillo montamos la parada la gente de Arnau Mir de Tost y las Dames de Salern. En la mesa no faltaba de nada, comida en abundancia, los licores excelsos de Xavi el Alquimista, los embutidos supremos de Alberto y diferentes tipos de utensilios.

Miquel nos enseñó nuevas herramientas, como una especie de azada curva para trabajar la madera o piedras de sílex para hacer fuego. Y allí que se puso a cortar un tronco para hacer una especie de bol. ¡Es un manitas medieval!

Yo llevaba mi pequeño escriptorium, precisamente obra de Miquel. Continué con mi manuscrito de una página de la Biblia de Sant Pere de Rodes del siglo XI. ¡Quiero el libro para las cuatro de la tarde! me decían de broma.

Al levantarse viento tuvimos que ir dentro del castillo a hacer la comida. Un gran agujero en el suelo parecía hecho expresamente para hacer unas buenas brasas. Y es que estábamos cocinando precisamente en las antiguas cocinas del castillo. Era una escena ciertamente enigmática. Las sombras crepitaban y parecían ánimas que crecían en las paredes.

Después de una buena comida y de una charla reposada en la sobremesa -de esas sobremesas que se disfrutan porque no hay ninguna prisa por acabar-, por la tarde me animé a participar en un entrenamiento de las milicias de la Corona de Aragón del siglo XIII, organizado por el grupo Aliger Ferrum. Algunos capacetes estaban inspirados en las pinturas murales del Saló del Tinell de Barcelona. ¡Que lustrosas quedaban! Parecía que las pinturas hubieran cobrado vida.

¡Disfruté como un niño! Montamos dos líneas de lanceros. Los que estábamos en primera línea teníamos que dar golpes de lanza ascendentes y los de atrás, descendentes. Estos últimos tenían que hacer pasar la lanza por el espacio dejado entre los dos peones de la línea delantera. Era un ejercicio que exigía mucha precisión.

En la primera línea practicamos otra posición: poner el extremo de madera de la lanza en el pie derecho y aguantar la punta en posición ascendente. Me imagino que ésta era la manera de hacer frente a una carga de caballería del enemigo, después de lanzar algún dardo cuando estaban cerca justo antes de preparar la lanza. Los que sois expertos ya me diréis si es correcto.

El caballero instructor llamaba al orden cuando veía algún golpe débil de lanza, reclamando golpes más contundentes. Y que no se te ocurriera hacer una broma, ¡que te clavaba una bronca del demonio!

Después el entrenamiento se fue complicando. A los movimientos de las lanzas se añadió la marcha de la formación. El soldado que estaba a la derecha del todo marcaba el ritmo. Primero a paso rápido, luego a trote y después la carga final. Aragoooooooón!
   

sábado, 31 de octubre de 2015

Miravet, símbol de l'èpica templera

El castell de Miravet s'erigeix imponent sobre un turó des del qual es domina una magnífica panoràmica dels frondosos meandres del riu Ebre. De fet, és un dels millors exemples d'arquitectura romànica de transició de l'Orde del Temple a Occident i va ser la seu dels templers a la Corona d'Aragó.

Pati d'armes 
El pati d'armes es potser el lloc més emblemàtic del recinte. És fàcil imaginar-se als monjos-guerrers entrenant sota un sol de justícia. Fàcil quedar impressionat davant la seva resistència i contundència amb les armes. No oblidem que els templers eren els primers que entraven en batalla i els últims que es retiraven. Com devien imposar a les files enemigues amb els seus càntics de salms. Quin luxe seria poder fer en aquest escenari algun combat amb els companys recrecionistes de l'Ordre del Temple.

Refretor
Al voltant del pati d'armes, que sembla transportar-nos a una fortalesa de Terra Santa, es distribueixen les principals estances de la fortalesa, com un refetor amb volta de canó apuntada per on entra una llum tènue plena de misticisme. De fet, mentre els templers menjaven àpats frugals, un clergue llegia textos pietosos.

A les estances del primer pis es pujava per una escalinata de fusta que, en cas de proximitat de l'enemic, es podia desmuntar per dificultar-ne l'accés a la planta noble.
Església del castell

Una galeria dóna a l'església romànica, marcada pel seu aspecte auster com marcava la regla templera. A una de les seves cantonades hi trobem l'escala de cargol a través de la qual es puja a la terrassa. Des d'allà la vista és impressionant. És fàcil imaginar les vestes blanques dels cavallers i negres dels sergents onejant al vent, igual que l'ensenya de l'Ordre.

Què devia passar pel cap d'aquells homes durant el setge de 1307 i 1308 a mans del rei Jaume II? Ho havien donat tot pel Cristianisme, s'havien convertit en un aliat fidel a la Corona, participant de manera decidida a les conquestes de places musulmanes com Lleida o Fraga, havien educat al petit Jaume I... i ara se'ls tractava com criminals. Quin glop més amarg per aquells homes.

Sort que aquí almenys Jaume II va declarar finalment l'absolució dels templers i va atorgar a aquells homes una pensió vitalícia. Potser perquè n'era conscient de la gran injustícia que el rei francès Felip IV i el Papa Clement V havien comés amb aquesta organització.

Però aquí segueixen dempeus aquest murs, desafiadors, per recordar el sacrifici d'uns homes que van resistir la injustícia amb dignitat.


Miravet, símbolo de la épica templaria
El castillo de Miravet se erige imponente sobre un cerro desde el que se domina una magnífica panorámica de los frondosos meandros del río Ebro. De hecho, es uno de los mejores ejemplos de arquitectura románica de transición de la Orden del Temple en Occidente y fue la sede de los templarios en la Corona de Aragón.

El patio de armas es quizás el lugar más emblemático del recinto. Es fácil imaginarse a los monjes-guerreros entrenando bajo un sol de justicia. Fácil quedar impresionado ante su resistencia y contundencia con las armas. No olvidemos que los templarios eran los primeros que entraban en batalla y los últimos que se retiraban. Cómo debían imponer sus cánticos de salmos a las filas enemigas... Qué lujo sería poder hacer en este escenario algún combate con los compañeros recreacionistas de la Orden del Temple.

Vista del patio de armas
 desde la terraza
Alrededor del patio de armas, que parece transportarnos a una fortaleza de Tierra Santa, se distribuyen las principales estancias de la fortaleza, como un refectorio con bóveda de cañón apuntado por donde entra una luz tenue llena de misticismo. De hecho, mientras los templarios realizaban su frugal refrigerio, un clérigo leía textos piadosos.

A las estancias del primer piso se subía por una escalinata de madera que, en caso de proximidad del enemigo, se podía desmontar para dificultar el acceso del mismo a la planta noble.

Galería de entrada
a la iglesia
Una galería da a la iglesia románica marcada por su aspecto austero, como marcaba la regla templaria. En una de sus esquinas encontramos la escalera de caracol a través de la cual se sube a la terraza. Desde allí la vista es impresionante. Es fácil imaginar las túnicas blancas de los caballeros y negras de los sargentos ondeando al viento, al igual que la enseña de la Orden.

¿Qué debía pasar por la cabeza de aquellos hombres durante el asedio de 1307 y 1308 a manos del rey Jaime II? Lo habían dado todo por el Cristianismo, se habían convertido en un aliado fiel a la Corona, participando de manera decidida en las conquistas de plazas musulmanas como Lleida o Fraga, habían educado al pequeño Jaime I... y ahora se les trataba como criminales. Qué trago más amargo para aquellos hombres.

Suerte que aquí al menos Jaime II declaró finalmente la absolución de los templarios y otorgó a
aquellos hombres una pensión vitalicia. Quizás porque era consciente de la gran injusticia que el rey francés Felipe IV y el Papa Clemente V habían cometido con esta organización.

Pero aquí siguen en pie este muros, desafiantes, para recordar el sacrificio de unos hombres que resistieron la injusticia con dignidad.