El 'ora et labora' torna al Monestir de les Franqueses

Monestir de Santa Maria de les Franqueses.

Encara sento al meu esperit el goig que em va produir haver assistit al peregrinatge al Monestir de Santa Maria de les Franqueses el passat cap de setmana. Allà vaig aconseguir fer penitència per alguns vells pecats i reconciliar-me amb Déu.

Doncs resulta que jo sóc notari del Comte d'Urgell Ermengol VIII i en assabentar-me que feien un peregrinatge a les Franqueses, vaig decidir escriure a la abadessa per veure si podia anar-hi. Li vaig confessar que de petit anava habitualment amb els meus amics als voltants del monestir i ens entreteníem fent entremaliadures a les pobres monges, posant aranyes als hàbits estesos o pebre a les sagrades hòsties. Que Déu em perdoni!

En fi, que vaig demanar a l'Abadessa si podia fer la peregrinació i rebre l'absolució d'aquests pecats que venen de llarg. Berenguera de Rocafort va acceptar i em va imposar com a penitència escriure un document notarial per una infeudació -ja us explicaré ja, com es va complicar la cosa-.

Al arribar a les Franquesses em va envair una allau d'imatges de la infantesa. Sentia els riures i les carreres davant de l'abadessa cames ajudeu-me, mentre ens cridava: us cremareu a l'infern!  

El dissabte es va fer un dinar multitudinari al refrectori del monestir. A la taula principal hi seien les germanes junt amb els nobles i autoritats. Els peregrins estàvem a les dues taules restants. Alguns menjàvem amb fruïció, doncs havíem caminat durant moltes hores sota un sol que ja començava a castigar.

La missa de la tarda va ser especialment emotiva. Entre els meravellosos càntics dels joglars i els rajos celestials que es projectaven pels finestrals de l'absis, sentir l'èxtasi estava a l'abast del més incrèdul. 

Les germanes ens van portar als peregrins a fer un petit tomb pels voltants del monestir. Allà va ser quan Berenguera va confessar la dificultat de mantenir tantes terres i la necessitat d'infeudar el monestir per tal de garantir la supervivència de la comunitat.

De fet, just després es va dur a terme la

Foto d'Alberto Camacho

cerimònia d'infeudació, on vaig intervenir com a notari. Va haver moments delicats d'estira i arronsa entre l'abadessa i Pere d'Aula, el lleidatà que va adquirir els drets d'explotació de les propietats monàstiques.

Un em deia, -Canvia això-, l'altre, -Això esborra-ho-. L'escull principal era la quantitat total de l'operació. Que si 2.000 aureus es una xifra raonable i d'aquí no baixo, que 1.600 es el màxim que puc oferir... L'abadessa intentava hàbilment jugar la carta de l'absolució en favor dels seus propis interessos: -Intentar regatejar a una abadessa no es la millor manera d'aconseguir la salvació eterna, no creieu?  Finalment, 1.800 aureus i 500 sous censals anuals. Quan van signar tots els testimonis vaig respirar alleujat. Al cap i a la fi, aquell contracte també segellava el perdó d'alguns dels meus pecats.

El diumenge, en Miquel em va convidar a unir-me a una cacera pels voltants del monestir. A la vora del riu hi ha uns camins preciosos, on la llum es filtra entre les branques dels arbres. Vam veure empremtes de porc senglar i finalment en vam caçar un amb l'ajuda inestimable del nostre company Xavi, que s'hi va deixar la pell...

Vam anar a un tram del riu on les roques ofereixen unes formes sinuoses pel desgast de l'aigua i on es formen petits tolls quan plou. Algú es va imaginar que allà es devien banyar les monges... el que va provocar més d'un somriure maliciós. De seguida ens vam posar en marxa, per bé d'esborrar de seguida els nostres pensament pecaminosos. 

Bé, deixem enrera el 1219 i tornem al 2016. Aquesta recreació a Santa Maria de les Franqueses va

ser el marc de presentació del grup Recognoverunt Proceres, format per Arnau Mir de Tost i les Dames de Salern. Van col.laborar l'Ajuntament de Balaguer i el Museu de la Noguera. De fet, el diumenge es va fer una visita guiada al Monestir per part del Museu mentre els recreacionistes donàvem vida a les diferents estances del cenobi: l'hort, el despatx de l'abadessa, la cuina, el teler i l'escriptorium.

Foto d'Alberto Camacho

Tots els peregrins van tornar sobre les seves passes amb el record d'un racó carregat d'espiritualitat i pau. Així és el Monestir de Santa Maria de les Franqueses. 

El castell de Sentmenat torna al segle XIII

Castell de Sentmenat

El passat 13 de febrer vaig tenir la sort de poder assistir a la recreació privada del Castell de Sentmenat, organitzada pels Templers del Comtat de Barcelona i l'Ordre de l'Espasa.

El castell em va donar bona impressió des del principi. La seva planta semicircular el fa molt atractiu a la vista. Però a més de la seva elegància, es tracta d'una fortificació molt funcional. De fet, va ser emprada des del segle XI fins el XVIII, així que no es pot demanar més. Bé, podríem dir que fins el segle XXI, ja que, com explicaré, també ens va oferir la seva protecció.

La nova eina d'en Miquel

A l'esplanada a peus del castell vam muntar la paradeta la gent d'Arnau Mir de Tost i les Dames de Salern. A la taula no faltava res: menjar en abundància, els licors excels del Xavi l'Alquimista, els embotits suprems de l'Albert i diferents tipus d'estris.

El Miquel ens va ensenyar noves eines, com una mena d'aixada corba per treballar la fusta o pedres de sílex per fer foc. I allà que es va posar a tallar un tronc per a fer una mena de bol. ¡És un manetes medieval!

Jo portava el meu petit escriptorium, precisament obra d'en Miquel. Vaig continuar el meu manuscrit d'una pàgina de la Bíblia de Sant Pere de Rodes del segle XI. ¡Vull el llibre per les quatre de la tarda! em deien de conya.

Al aixecar-se el vent vam haver d'anar dintre del castell a fer el dinar. Un gran forat al terra semblava fet expressament per fer unes bones brases. I és que estàvem cuinant precisament a les antigues cuines del castell. Era una escena certament enigmàtica. Les ombres crepitaven i semblaven ànimes que creixien a les parets.

Dames de Salern i Arnau Mir de Tost

Després d'un bon àpat i de petar la xerrada a la sobretaula -d'aquelles sobretaules que es gaudeixen perquè no hi ha presa de res-, a la tarda vaig animar-me a participar en un entrenament de les milícies de la Corona d'Aragó del segle XIII, organitzat pel grup Aliger Ferrum. Algunes de les cervelleres que duien estaven inspirades en les pintures murals del Saló del Tinell de Barcelona. Quin goig que feien! Semblava que les pintures haguessin cobrat vida.

¡Vaig gaudir com un nen! Vam muntar dues línees de llancers. Els que estàvem a primera línea havíem de fer cops de llança ascendents i els de darrera, descendents. Aquests últims havien de fer passar la llança per l'espai deixat entre els dos peons de la línea davantera. Era un exercici que exigia molta precisió.

Milícies i cavaller instructor preparant-se per l'entrenament

A la primera línea vam practicar una altra posició: posar l'extrem de fusta de la llança al peu dret i aguantar la punta en posició ascendent. M'imagino que aquesta era la manera de plantar cara a una càrrega de cavalleria de l'enemic, després de llençar algun dard quan hi eren aprop just abans de preparar la llança. Els que sou experts en la matèria ja em direu si és correcte.

El cavaller instructor cridava a l'ordre quan hi veia alguna cop de llança una mica dèbil, reclamant cops més contundents. I compte qui volgués fer broma, que s'emprenyava com una mona!

Després l'entrenament es va anar complicant. Als moviments de les llances es va afegir la marxa de la formació. El soldat que estava a la dreta del tot marcava el ritme. Primer a pas ràpid, després a galop i després la càrrega final. Aragoooooooó!


El castillo de Sentmenat vuelve al siglo XIII

El pasado 13 de febrero tuve la suerte de poder asistir a la recreación privada del Castillo de Sentmenat, organizada por los Templarios del Condado de Barcelona y la Orden de la Espada.

El castillo me dio buena impresión desde el principio. Su planta semicircular lo hace muy atractivo a la vista. Pero además de su elegancia, se trata de una fortificación muy funcional. De hecho, fue empleada desde el siglo XI hasta el XVIII, así que no se puede pedir más. Bueno, podríamos decir que hasta el siglo XXI, ya que, como explicaré, también nos ofreció su protección.

En la explanada a los pies del castillo montamos la parada la gente de Arnau Mir de Tost y las Dames de Salern. En la mesa no faltaba de nada, comida en abundancia, los licores excelsos de Xavi el Alquimista, los embutidos supremos de Alberto y diferentes tipos de utensilios.

Miquel nos enseñó nuevas herramientas, como una especie de azada curva para trabajar la madera o piedras de sílex para hacer fuego. Y allí que se puso a cortar un tronco para hacer una especie de bol. ¡Es un manitas medieval!

Yo llevaba mi pequeño escriptorium, precisamente obra de Miquel. Continué con mi manuscrito de una página de la Biblia de Sant Pere de Rodes del siglo XI. ¡Quiero el libro para las cuatro de la tarde! me decían de broma.

Al levantarse viento tuvimos que ir dentro del castillo a hacer la comida. Un gran agujero en el suelo parecía hecho expresamente para hacer unas buenas brasas. Y es que estábamos cocinando precisamente en las antiguas cocinas del castillo. Era una escena ciertamente enigmática. Las sombras crepitaban y parecían ánimas que crecían en las paredes.

Después de una buena comida y de una charla reposada en la sobremesa -de esas sobremesas que se disfrutan porque no hay ninguna prisa por acabar-, por la tarde me animé a participar en un entrenamiento de las milicias de la Corona de Aragón del siglo XIII, organizado por el grupo Aliger Ferrum. Algunos capacetes estaban inspirados en las pinturas murales del Saló del Tinell de Barcelona. ¡Que lustrosas quedaban! Parecía que las pinturas hubieran cobrado vida.

¡Disfruté como un niño! Montamos dos líneas de lanceros. Los que estábamos en primera línea teníamos que dar golpes de lanza ascendentes y los de atrás, descendentes. Estos últimos tenían que hacer pasar la lanza por el espacio dejado entre los dos peones de la línea delantera. Era un ejercicio que exigía mucha precisión.

En la primera línea practicamos otra posición: poner el extremo de madera de la lanza en el pie derecho y aguantar la punta en posición ascendente. Me imagino que ésta era la manera de hacer frente a una carga de caballería del enemigo, después de lanzar algún dardo cuando estaban cerca justo antes de preparar la lanza. Los que sois expertos ya me diréis si es correcto.

El caballero instructor llamaba al orden cuando veía algún golpe débil de lanza, reclamando golpes más contundentes. Y que no se te ocurriera hacer una broma, ¡que te clavaba una bronca del demonio!

Después el entrenamiento se fue complicando. A los movimientos de las lanzas se añadió la marcha de la formación. El soldado que estaba a la derecha del todo marcaba el ritmo. Primero a paso rápido, luego a trote y después la carga final. Aragoooooooón!
   

Dover Castle: la joia d'Enric II

Dover Castle.

Aquestes vacances he tingut la sort de visitar un dels castells més imponents d'Anglaterra: Dover Castle. Situat a uns 110 km de Londres, s'alça sobre els famosos penya-segats blancs d'aquesta localitat situada al comptat de Kent.

De fet, aquest lloc ha estat testimoni dels episodis més importants de la història britànica: des de la vinguda dels romans, passant per la conquesta normanda fins a la primera i segona guerra mundial. No en va se l'anomena la clau d'Anglaterra pel seu caràcter estratègic.

 Centrem-nos, però, a la seva època més esplendorosa: el regnat d'Enric II, el rei mes poderós de la seva època, senyor de l'Imperi Angeví, que s'estenia des d'Escòcia fins als Pirineus. Ell va voler plasmar aquest esplendor a la torre de l'homenatge de Dover, construïda entre els anys 1180 i 1185. Una sòlida torre de planta quadrada, amb murs de més de sis metres d'amplada i 25 metres d'alçada.

Torre de l'homenatge del Dover Castle.

Al seu interior l'English Heritage, una entitat pública encarregada de gestionar bona part del patrimoni històric del Regne Unit, ha fet una espectacular recreació de totes les cambres tal i com podrien haver estat just en el moment de la seva inauguració. 

De fet, segons l'English Heritage, és el projecte més ambiciós de recreació d'un palau medieval en més d'un segle. Al llarg de les tres plantes de la torre de l'homenatge s'hi exposen més de 500 peces que han requerit de la feina meticulosa d'un exèrcit de mestres artesans -ferrers, pintors, teixidors, terrissaires i fusters-, dirigits per un equip d'historiadors que han dedicat anys a investigar com seria la cort d'Enric II.

Planta baixa

Estandart amb l'escut
d'armes d'Enric II.

Aquí era on se situaven les cuines, la cerveseria, el forn i l'armer. Un espai ampli per a poder cuinar per a una cort àvida d'excessos, preparat per a encabir olles gegants, penjar peces senceres de vedella i xai, i a on, sobretot, no hi podien faltar els barrils de vi procedents de ben segur de la vall del Loira, on va néixer Enric II. 

A la part dretana de la planta baixa hi ha una gran escalinata. Aquí és on es feien les rebudes oficials. Inclou una característica única dels edificis normands d'aquests tipus: un capella per donar gràcies per haver-hi arribat sa i estalvi.

Moble de la cambra de
convidats.

Tapissos de la cambra de convidats.

Primera planta 
Pujant per les escales de cargol de l'esquerra, la primera planta dóna a la cambra de convidats, un espai ricament decorat amb armaris i baguls policromats amb preciosos detalls de ferradura i  tapissos que recreen escenes de caça. Fins i tot hi ha dos llits petits per infants. Recordem que els promesos reials d'aquella època eren menors en moltes ocasions. 

A l' ala dreta d'aquesta planta trobem el saló de convidats, on de ben segur s'hi van celebrar banquets exquisits i s'hi van xiuxiuejar intrigues de palau. Potser aquest va ser també l'escenari on alguns dels seus fills van començar a conspirar contra ell. 

Saló de convidats.

Segona planta

Recreació del llit reial.

Detall del moble
de la cambra reial.

Aquí trobem la cambra privada del rei, on és fàcil quedar-se bocabadat i aclaparat davant tantes expressions de luxe i distinció. Cal aturar-se i observar amb molta cura per tal d'assimilar tots els detalls. Sobre els mobles policromats podem trobar les figures pintades dels reis d'Israel David i Salomó, i dels reis de Judà Asa i Josafat, evocant d'aquesta manera l'origen diví de la monarquia. 

El llit és un conjunt espectacular: amb pintures al capçal i, als costats, tapissos i cadires amb poms en forma de caps d'àliga que transmeten una gran solemnitat. Davant la llar de foc, que per cert és encesa per donar caliu a la cambra, hi trobem una taula amb la reproducció dels escacs de l'illa de Lewis que s'exposen al British Museum de Londres, un detall molt encertat, ja que data del segle XII. El visitant se sent un petit vassall davant aquesta majestuositat... Ben bé aquest devia ser l'objectiu.

Saló reial d'Enric II.

Tapís del saló reial.

Al costat, el saló reial presidit per un impressionant tapís que llueix el ferotge lleó rampant procedent de l'escut d'armes d'Enric II. Els tapissos dels laterals recreen la conquesta normanda, això sí, amb la indumentària i l'armament corresponents a finals del segle XII. No deixeu passar l'oportunitat de seure al tron del rei, una veritable joia d'ebenisteria, i experimentar per uns segons que se sent tenint un imperi a les teves mans.

Dover Castle: la joya de Enrique II

Trebuchet.

Estas vacaciones he tenido la suerte de visitar uno de los castillos más imponentes de Inglaterra: Dover Castle. Situado a unos 110 km de Londres, se levanta sobre los famosos acantilados blancos de esta localidad situada en el condado de Kent.

De hecho, este lugar ha sido testigo de los episodios más importantes de la historia británica: desde la venida de los romanos, pasando por la conquista normanda hasta la primera y segunda guerra mundial. No en vano se le denomina la llave de Inglaterra por su carácter estratégico.

Barbacana del siglo XII.

Pero centrémonos en su época más esplendorosa: el reinado de Enrique II, el rey más poderoso de su época, señor del Imperio Angevino, que se extendía desde Escocia hasta los Pirineo. Él quiso plasmar este esplendor en la torre del homenaje de Dover, construida entre los años 1180 y 1185. Una sólida torre de planta cuadrada, con muros de más de seis metros de anchura y 25 metros de altura.

En su interior el English Heritage, una entidad pública encargada de gestionar buena parte del patrimonio histórico del Reino Unido, ha hecho una espectacular recreación de todas las cámaras tal y como podrían haber sido justo en el momento de su inauguración.

De hecho, según el English Heritage, es el proyecto más ambicioso de recreación de un palacio medieval en más de un siglo. A lo largo de las tres plantas de la torre del homenaje se exponen más de 500 piezas que han requerido del trabajo meticuloso de un ejército de maestros artesanos -herreros, pintores, tejedores, alfareros y carpinteros-, dirigidos por un equipo de historiadores que han dedicado años a investigar cómo sería la corte de Enrique II.

Planta baja

Cocina.

Aquí era donde se situaban las cocinas, la cervecería, el horno y la
armería. Un espacio amplio para poder cocinar para una corte ávida de excesos, preparado para acoger ollas gigantes, colgar piezas enteras de ternera y cordero, y donde sobre todo no podían faltar los barriles de vino procedentes, de buen seguro, del valle del Loira, donde nació Enrique II.

En la parte derecha de la planta baja hay una gran escalinata. Aquí es donde se hacían los recibimientos oficiales. Incluye una característica única de los edificios normandos de este tipo: un capilla para dar gracias por haber llegado sano y salvo.

Primera planta 

Cama de Enrique II.

Tapiz con una recreación
del sello de Enrique II.

Subiendo por las escaleras de caracol de la izquierda, se llega a la cámara de
invitados, un espacio ricamente decorado con armarios y baúles policromados con preciosos detalles de herrería y tapices que recrean escenas de caza. Incluso hay dos camas pequeñas para niños. Cabe recordar que los prometidos reales de aquella época eran menores en muchas ocasiones.

En el ala derecha de esta planta encontramos el salón de invitados, donde a buen seguro se celebraron banquetes exquisitos y se susurraron intrigas palaciegas. Quizás este fue también el escenario donde algunos de sus hijos empezaron a conspirar contra él.

Segunda planta

Detalle del cabezal
de la cama de Enrique II.

Arcón situado en la estancia real.

Aquí encontramos la cámara privada del rey, donde es fácil
quedarse boquiabierto y abrumado ante tantas expresiones de lujo y distinción. Hay que pararse y observar con detenimiento para asimilar todos los detalles. Sobre los muebles policromados podemos encontrar las figuras pintadas de los reyes de Israel David y Salomón y de los reyes de Judá Asa y Josafat, evocando de este modo el origen divino de la monarquía.

Reproducción del ajedrez
de la isla de Lewis.

La cama es un conjunto espectacular: con pinturas en el cabezal y, a los lados, tapices y sillas con pomos en forma de

Recreación de un silla
de Enrique II.

cabezas de águila que transmiten una gran solemnidad. Ante la chimenea, que por cierto es encendida para dar calidez a la cámara, encontramos una mesa con la reproducción del ajedrez de la isla de Lewis que se expone en el British Museum de Londres, un detalle muy acertado, puesto que data del siglo XII. El visitante se siente un vasallo pequeño ante esta majestuosidad... De buen seguro que éste debía ser el objetivo.

Al lado, el salón real presidido por un impresionante tapiz que luce el feroz león rampante procedente del escudo de armas de Enrique II. Los tapices de los laterales recrean la conquista normanda, eso sí, con la indumentaria y el armamento correspondientes a finales del siglo XII. No dejéis pasar la oportunidad de sentaros en trono del rey, una verdadera joya de ebanistería, y experimentar por unos segundos que se siente teniendo un imperio en tus manos.

Más información sobre la recreación de la torre del homenaje de Dover Castle:

http://www.english-heritage.org.uk/content/imported-docs/f-j/heritage-today-article.pdf

Reproducción de un mapamundi
expuesto en el salón real.