La Seu més bella

Aquest Nadal he tingut l'oportunitat de gaudir d'una esplèndida visita a la Seu Vella de Lleida. El campanar només es podia intuir degut a la densa boira que envoltava el turó. Una boira que conferia a la catedral un embolcall de misteri i màgia.

De fet, els preciosos finestrals del claustre que miren a la ciutat només ens mostraven una blancor omnipresent, com si estiguéssim suspesos d'un núvol. Com si estiguéssim ja al paradís. De fet, aquest claustre és un autèntic paradís medieval.

Finestrals amb infinites formes geomètriques formen un calidoscopi que
transita del romànic al gòtic en perfecta harmonia. Capitells i cornises que prenen vida amb enfiladisses laberíntiques que tendeixen a l'infinit  i una àmplia mostra del bestiari medieval: aus amb cap humà, dracs amb ales de plomes... No podien faltar els motius religiosos, com un nen Jesús embolcallat. De fet, la Seu va acollir una relíquia singular: el Sant Drap, el primer bolquer del Messies. Cada racó, cada pedra d'aquest lloc em xiuxiueja, formant una simfonia meravellosa.

Vaig pujar amb el meu fill al campanar del segle XV amb uns gens menyspreables 60 metres d'alçada. A mida que pujàvem, li anava ensenyant els diferents senyals dels picapedrers. Precisament, es va entusiasmar quan va descobrir el perfil d'un martell. A dalt, ens van donar la benvinguda la Silvestra i la Mònica, les dues campanes que, tot i el pes de sis segles a sobre, segueixen tocant de manera enèrgica.

L'interior de l'església torna a oferir-nos un duet perfectament empastat entre
romànic i gòtic, el resultat del qual és la magnificència.

Pintures de la capella de Santa Margarida.

A la capella de Santa Margarida, trobem les pintures millors conservades de tota la catedral. Es tracta d'un calvari pintat pels volts de 1330, una data que queda palesa en alguns detalls de la composició com els preciosos vestits de les dones amb teles de colors vius. A la dreta trobem tres homes d'armes, també amb elements característiques de la època com l'escut triangular.

Un marxa de La Seu amb la sensació d'haver gaudit d'un festí per als sentits. Sens dubte, la Seu mes bella...


La Seu más bella

Esta Navidad he tenido la oportunidad de disfrutar de una espléndida visita a
la Seu Vella de Lleida. El campanario sólo se podía intuir debido a la densa niebla que rodeaba el cerro. Una niebla que confería a la catedral un halo de misterio y magia.

De hecho, los preciosos ventanales del claustro que se asoman a la ciudad sólo nos mostraban una blancura omnipresente, como si estuviéramos suspendidos en una nube. Como si estuviéramos ya en el paraíso. De hecho, este claustro es un auténtico paraíso medieval.

Ventanales con infinitas formas geométricas forman un calidoscopio que transita del románico al gótico en perfecta armonía. Capiteles y cornisas que toman vida con enredaderas laberínticas que tienden al infinito y una amplia muestra del bestiario medieval: aves con cabeza humana, dragones con alas plumadas... No podían faltar los motivos religiosos, como un niño Jesús arropado. De hecho, la Seu acogió una reliquia singular: el Santo Paño, el primer pañal del Mesías. Cada rincón, cada piedra de este lugar me susurra, formando una sinfonía maravillosa.

Subí con mi hijo en el campanario del siglo XV con unos nada despreciables 60 metros de altura. A medida que subíamos, le iba enseñando las diferentes señales de los canteros. Precisamente, se entusiasmó cuando descubrió el perfil de un martillo. Arriba, nos dieron la bienvenida la Silvestra y la Mónica, las dos campanas que, a pesar del peso de seis siglos encima, siguen tocando de manera enérgica.

El interior de la iglesia vuelve a ofrecernos un dúo perfectamente empastado entre románico y gótico, cuyo resultado es la majestuosidad.

Pinturas de la capilla de Santa Margarita.

En la capilla de Santa Margarita, encontramos las pinturas mejor conservadas de toda la catedral. Se trata de un calvario pintado alrededor de 1330, una fecha que queda patente en algunos detalles de la composición como los preciosos vestidos de las mujeres con telas de colores vivos. A la derecha encontramos tres hombres de armas, también con elementos característicos de la época como el escudo triangular.

Uno se marcha de La Seu con la sensación de haber disfrutado de un festín para los sentidos. Sin duda, la Seu más bella ...

Un festí íntim a Baldomar

Dama de Salern i dama de Claramunt.

Aquest cap de setmana es van reunir a Baldomar (Lleida) diversos representats d'algunes de les més distingides famílies nobles de la Corona d'Aragó. Un faust esdeveniment que no va poder ser el centre de les mirades curioses de la plebs del segle XXI, degut a l'estricta discrecionalitat en la que es va celebrar. I no és que a aquestes distingides dames i barons no els hi agradi rebre les mostres d'afecte dels seus vassalls. És que de tan en quan els hi encanta trobar-se en secret per poder comentar sense recança les intrigues palatines i entregar-se a les activitats de lleure mes luxoses.
Jo vaig tenir la sort d'assistir a aquest festí com a

cronista del meu senyor Arnau Mir de Tost, que exercia d'amfitrió. L'absència d'horaris i menesters establerts va permetre als convidats esplaiar-se en el desenvolupament de les seves habilitats.

Dama de Salern i arquer d'Arnau Mir de Tost.

Algunes de les dames van optar pels treballs de costura, elaborant bordats, filatures i cordills molt refinats. Dues dames de Salern, dotades amb un ampli ventall d'herbes medicinals i una complerta farmaciola, van atendre diferents consultes mèdiques dels assistents. També va haver temps pels jocs de taula.
Com no soc gaire destre en els treballs manuals, em vaig dedicar al que se'm dona millor: menjar, beure i gaudir de les sobretaules al caliu del foc. Els riures s'estenien com una plaga, regats pel limonchello amb el segell inconfusible del mestre dels licors, en Xavi, i les picants ocurrències d'en Roger, Baró de Pinós, fruit de la seva ànima d'almogàver.

Cavaller
d'Arnau Mir de Tost

La taula va veure passar plats exquisits com el porc senglar amb bolets d'en Roger, el ternasco d'Aragó del també almogàver Paco, la sopa d'ametlles de la Companyia de Claramunt, la coca de recapte d'en Miquel i els postres de les dames de Salern. 

Però també vam alimentar l'esperit. Vam compartir inquietuds sobre el personatges i moments històrics que més ens motiven, quedant palès que l'Edat Mitjana exerceix sobre tots nosaltres un magnetisme irresistible. En definitiva, una època que s'erigeix en un vincle col.lectiu.

Per a mi, recreacionista novell, aquestes trobades són com un autèntic llibre obert, perquè aprenc molts detalls de la vida quotidiana d'una manera diferent. Es fàcil oblidar la frase d'un escrit. En canvi, una imatge, un olor, una sensació... això roman. És la nostra màquina del temps. 

Este fin de semana se reunieron en Baldomar (Lleida) varios representantes de algunas de las más distinguidas familias nobles de la Corona de Aragón. Un fausto acontecimiento que no pudo ser el centro de las miradas curiosas de la plebe del siglo XXI, debido a la estricta discrecionalidad en la que se celebró . Y no es que a estas distinguidas damas y varones no les guste recibir las muestras de afecto de sus vasallos. Es que de vez en cuando les encanta encontrarse en secreto para poder comentar sin reparos las intrigas palaciegas y entregarse a las actividades de ocio más lujosas.

Yo tuve la suerte de asistir a este festín como cronista de mi señor Arnau Mir de Tost, que ejercía como anfitrión. La ausencia de horarios y menesteres establecidos permitió a los invitados explayarse en las desarrollo de sus habilidades.

Dama de Arnau Mir de Tost i dama de Salerno.

Algunas de las damas optaron por los trabajos de costura, elaborando bordados, hilados y cordeles muy refinados . Dos damas de Salerno, dotadas con un amplio abanico de hierbas medicinales y un completo botiquín, atendieron diferentes consultas médicas de los asistentes. También hubo tiempo para los juegos de mesa.

Como no soy muy diestro en los trabajos manuales, me dediqué a lo que se me da mejor: comer, beber y disfrutar de las sobremesas al calor del fuego. Las risas se extendían como una plaga, regadas por limonchello con el sello inconfundible del maestro de los licores, Xavi, y las picantes ocurrencias de Roger, Barón de Pinós, fruto de su alma de almogávar.

Barón de Pinós.

La mesa vio pasar platos exquisitos como el jabalí con setas de Roger, el ternasco de Aragón del también almogávar Paco, la sopa de almendras de la Compañía de Agramunt, la coca de recapte de Miquel y los postres de las damas de Salerno.

Pero también alimentamos el espíritu. Compartimos inquietudes sobre los personajes y momentos históricos que más nos motivan, quedando patente que la Edad Media ejerce sobre nosotros un magnetismo irresistible. En definitiva, una época que se erige en un vínculo colectivo.

Para mí, recreacionista novato, estos encuentros son como un auténtico libro abierto, porque aprendo muchos detalles de la vida cotidiana de una manera diferente. Es fácil olvidar la frase de un escrito. En cambio, una imagen, una olor, una sensación... eso permanece . Es nuestra máquina del tiempo.