viernes, 13 de marzo de 2015

Com tocar el cel del gòtic Català

Una de les dues torres de la façana.
Recentment vaig fer una ruta guiada pels terrats de Santa Maria del Mar (Barcelona), una visita del tot recomanable. Unes estretes escales de cargol es converteixen en un túnel del temps cap a una de les èpoques més apassionants de la ciutat. Anem a parar a dalt d'una de las dues torres esveltes de la façana principal.
Des d'allà es domina una vista esplèndida del barri de la Ribera. La platja quedava només a uns 40 metres d'aquí. Es podien escoltar les onades barrejades en el clam de les campanes. I no només això: tot el tràfec de mercaderies, artesans i comerciants del port més important de la Corona d'Aragó.
Aquest barri humil però orgullós es mirava de reüll la catedral que s'estava construint dintre de les muralles tot preguntant-se: i perquè no tenir la nostra pròpia catedral? I dit i fet: en 54 anys va ser enlairada. No hagués estat possible sense la suor dels bastaixos -obrers de càrrega i descàrrega del port que havien de portar les mercaderies en barques fins els vaixells- pescadors, artesans, en definitiva, bona part del veïns.
La guia del recorregut ens fa una apreciació: els bastaixos no portaven les pedres caminant des de Montjuïc fins aquí com diu la novel.la La Catedral del Mar d'Ildelfonso Falcones sino que les baixaven de Montjuïc i les portaven en barcasses fins al temple. De totes manes, no crec pas que això els hi hagi de treure mèrits.
Rosetó principal de Santa Maria del Mar.

Rosetó
Sortint d'una de les torres trobem damunt dels nostres caps el gran rosetó. No és l'original, ja que al 1428 un terratrèmol el va destruir causant el pànic i la mort de molts fidels. Pobre del qui es trobés en aquell moment dins de la catedral. Es deuria pensar que allò era l'Apocalipsi.
Un dels rosetons dels laterals de les terrasses.
Per les terrasses laterals podem veure diversos rosetons petits. En aquest cas la pedra sí és la original, però els vitralls no. De fet, la pedra està ennegrida per un dels incendis que van afectar al temple. El que semblen contraforts són de fet canalitzacions per fer baixar l'aigua des de la teulada.
La vista des d'aquí és impecable: el Passeig del Born, on se celebraven les justes de cavallers, sembla una gran maqueta. Quina temptació la dels clergues que des d'allà somiaven amb dominar les voluntats d'aquells diminuts ciutadans. De fet, una sèrie de petites campanes de porcellana amaguen forats pels quals es poden veure les llums de les espelmes situades a la planta del temple. Aquest sistema de refrigeració del segle XV també podia ser una gran temptació per al rector de torn. Què fàcil era cridar per un d'aquests forats "empenediu-vos pecadors!"emulant la veu de Déu per després poder tenir ven ple el confessionari, conèixer tots els secrets del barri i poder utilitzar-los en benefici propi.
Passeig del Born.
Quina llàstima. Ja hem de baixar del cel gòtic català i tocar de peus a terra. Tot i això, des d'allà baix es pot contemplar un altre cel de pedra no menys meravellós. Allà, en una clau de volta, el meu subconscient localitza immediatament la imatge d'un cavaller. No és ni més ni menys que el rei Alfons el Magnànim alçant l'espasa a punt de carregar.
Situar-lo al punt més àlgid és una manera molt gràfica de representar l'origen diví de la monarquia, que en aquella època consolidava el seu poder recolçant intel.ligentment l'auge de la burgesia per fer de contrapès del clergat i la noblesa.
Però al final, l'admiració més gran se'n va cap aquests bastaixos, pescadors i artesans que suaven fins a l'última gota per tenir un plat a taula. I a sobre després de treballar es posaven a construir una catedral. Acariciant aquestes pedres puc notar les seves cicatrius...



Cómo tocar el cielo del gótico catalán
Vista de una de las torres de la fachada desde su
hermana gemela.
Recientemente hice una ruta guiada por las azoteas de Santa María del Mar (Barcelona), una visita muy recomendable. Unas estrechas escaleras de caracol se convierten en un túnel del tiempo hacia una de las épocas más apasionantes de la ciudad. Llegamos a lo alto de una de las dos torres esbeltas de la fachada principal.
Desde allí se domina una vista espléndida del barrio de la Ribera. La playa quedaba sólo a unos 40 metros de aquí. Se podían escuchar las olas junto al repicar de las campanas. Y no sólo eso: todo el ajetreo de mercancías, artesanos y comerciantes del puerto más importante de la Corona de Aragón.
Este barrio humilde pero orgulloso miraba de reojo la catedral que se estaba construyendo dentro de las murallas preguntándose: y porqué no tener nuestra propia catedral? Y dicho y hecho: fue construida en 54 años . No hubiera sido posible sin el sudor de los bastaixos -obreros de carga y descarga del puerto que llevaban las mercancías en barcazas hasta los navíos- pescadores, artesanos, en definitiva, buena parte de los vecinos.
La guía del recorrido nos hace una apreciación: los bastaixos no llevaban las piedras caminando desde Montjuïc hasta aquí como sostiene la novel.la La Catedral del Mar de Ildelfonso Falcones sino que las bajaban de Montjuïc y las llevaban en barcazas hasta el templo. De todas maneras, no creo que ello les reste mérito alguno.

Rosetón
Saliendo de una de las torres encontramos encima de nuestras cabezas el gran rosetón. No es el original, ya que en 1428 se desplomó a causa de un terremoto que provocó el pánico y la muerte de muchos fieles. Pobre del que se encontrara en ese momento dentro de la catedral. Se debió pensar que aquello era el mismísimo Apocalipsis.
En las terrazas laterales podemos ver varios rosetones pequeños. En este caso la piedra sí es la original, pero las vidrieras no. De hecho, la piedra está ennegrecida por uno de los incendios que afectaron al templo. Lo que parecen contrafuertes son de hecho canalizaciones para bajar el agua desde el tejado.
Sistema de refrigeración
del siglo XV 
Passeig del Born
La vista desde aquí es impecable: el Passeig del Born, donde se celebraban las justas de caballeros, parece una gran maqueta. Qué tentación la de los clérigos que desde allí soñaban con dominar las voluntades de aquellos diminutos ciudadanos. De hecho, una serie de pequeñas campanas de porcelana esconden agujeros por los que se pueden ver las luces de las velas situadas en la planta del templo. Este sistema de refrigeración del siglo XV también podía ser una gran tentación para el párroco de turno. Qué fácil era gritar por uno de estos agujeros "¡arrepentíos pecadores!" emulando la voz de Dios para luego poder tener repleto el confesionario, conocer todos los secretos del barrio y poder utilizarlos en tu propio beneficio.
Qué lástima. Ya tenemos que bajar del cielo gótico catalán y volver a poner los pies en el suelo. Sin embargo, desde allí abajo se puede contemplar otro cielo de piedra no menos maravilloso. Allí, en una clave de bóveda, mi subconsciente localiza inmediatamente la imagen de un caballero. No es nada menos que el rey Alfonso el Magnánimo alzando la espada a punto de cargar.
Situarlo en el punto más álgido es una manera muy gráfica de representar el origen divino de la monarquía, que en aquella época consolidaba su poder apoyando inteligentemente el auge de la burguesía para hacer de contrapeso del clero y la nobleza.
Pero al final, la admiración más grande se dirige hacia los bastaixos, pescadores y artesanos que sudaban hasta la última gota para tener un plato en la mesa. Y encima después de trabajar se ponían a construir una basílica. Acariciando estas piedras puedo notar sus cicatrices ...